Anssy Karttunen és el cellista finlandès a qui està dedicada l’obra Mystery Variations en honor del seu 50è aniversari. Es tracta d’un recull d’una trentena de peces escrites per una trentena de compositors -amics, coneguts i companys de l’intèrpret-, totes elles basades en la Chacona de G. Colombi (obra per a violoncel sol del segle XVII) i cadascuna de les quals projecta aquesta peça amb una perspectiva i escriptura musical pròpies del segle XXI.

De totes aquestes variacions, una selecció va ser interpretada a l’estrena del 2010 a Àmsterdam, que podem veure enregistrada aquí: https://youtu.be/qMsEPETNbrc
El recull ens ofereix una visió rica i acolorida de les noves escriptures. Des de l’atonalitat (que, tot i portar-nos fora de casa, ens ofereix un so prou càlid com perquè estar a l’aire lliure sigui agradable) cap a la nova riquesa de sons i gairebé de timbres dins un mateix instrument. Des de l’arc que explora totes les possibles velocitats i regions fins a la gran paleta de colors del no-arc (textures de pizzicato, percussió amb l’instrument, etc.), passant per tendències neoclàssiques. I fins i tot l’ús de l’instrument no només per cantar sinó per parlar, ja sigui per ensenyar obertament els trets més primitius de caràcter ritual com el rascat o els crits vocals, fins als murmuris i xiuxiuejos més delicats que encongeixen l’estómac. En aquesta porció de música hi trobem una bona panoràmica no només de la totalitat de l’obra sinó també dels recursos que han aparegut a l’escriptura musical del violoncel (i dels instruments de corda en general) els últims temps.

Els mètodes i tècniques amb què es genera música més enllà de la tonalitat i el so tradicionals ja els coneixem. La inquietud per mi rau en seguir escoltant i descobrint el com, com s’inventa amb aquests elements, com es juga a aquest joc que mai donem per acabat. I és que la música està per fer.

Però hi ha un segon (i potser més curiós) aspecte que m’ha cridat l’atenció. Cap al final del vídeo, després de la interpretació, podem veure una petita entrevista a Karttunen. Responent a la pregunta de què significa per a ell la dedicatòria d’una obra com aquesta, el músic respon que, si bé tocar el violoncel no és res gaire especial en aquest món, el millor llegat que pot deixar un intèrpret és el de les peces que han estat escrites per ell. Confesso que la frase d’entrada m’ha sobtat, perquè no podia estar més lluny de pensar que el sentit de ser intèrpret fos la dedicatòria d’una obra; de fet, trobo que justament la gràcia de la música és la seva dimensió temporal, cosa que vol dir que tota interpretació particular d’alguna manera s’esfuma un cop passada. Això fa que no hi hagi una finalitat en la interpretació més enllà del període en què aquesta ha transcorregut.

Ara bé. Si bé és cert que toquem pel temps present (per la gent que ens escolta i per nosaltres mateixos), també hi ha una part de veritat en què sentim una necessitat estranya de deixar alguna cosa darrere nostre, com si volguéssim resistir-nos al pas del temps. No podem evitar-ne el transcurs i, a la vegada, és condició intrínsecament humana voler-lo resistir buscant alguna cosa eterna. I una obra creada per a un mateix és un tresor conservat per sempre. La creació engendrada passa a tenir vida pròpia i no podem mirar-la sinó amb ulls plens d’amor, sabent -potser amb un punt d’orgull- que sense un mai no hauria existit aquesta criatura.

Quan, com a intèrpret jove, un es proposa de treballar amb compositors, possiblement busca descobrir i explorar les noves possibilitats de l’instrument. Però potser hi hagi alguna cosa més profunda en tot això, i sigui, en la minúscula part que li pertoca, participar de la creació.

De la música que està per fer.