Tot just uns dies abans de morir, Joan Guinjoan escoltava la gravació del Díptic per a vuit violoncels i ens feia arribar un missatge de profunda satisfacció. Potser amb prou feines sabíem tot el que teníem per agrair-li nosaltres, a ell.

La música ho deia tot: el rigor i la precisió de la feina ben feta, el ritme incessable de la vida orgànica, els sons i timbres com els mil colors de la natura encarnats en un quadre. I, a la vegada, la música no deia res més que música: la pura creació ordenada en resposta a uns criteris artístics propis per esdevenir, com a conseqüència, autènticament comunicativa.

Va ser impactant conèixer, no fa gaire i gairebé per casualitat, un home d’una proximitat tan sorprenent, d’origen camperol, que començà treballant al camp i creixent enmig de cançons i balls populars, però persistent i tenaç com pocs: quan vam coincidir, als seus 87 anys, la disciplina i la impecable mesura amb què treballava eren dignes d’admirar.

De la necessitat vital de compondre de Guinjoan en sorgeixen el que jo sovint en diria autèntics mosaics sonors. Mosaics que integren, en la unitat de l’obra, una dimensió rímica forjada recollint des del jazz fins als ritmes afrocubans i fins i tot el flamenc, la composició plàstica emprada com a imatge per la construcció de l’estructura musical, melodies d’un caràcter popular que es remunta als seus orígens, les influències franceses de Messiaen a Boulez…

I aquests petits grans mosaics esdevenen així una forma d’immortalitat immanent del Joan Guinjoan, que perviu amb la interpretació de la seva música. Fem-la sentir!

https://m.soundcloud.com/user-172787121/aniversari-guinjoan-seleccio