Som exiliats artístics.

No només som artistes exiliats, sinó que a més a més som exiliats artístics. El Diec defineix exiliat com aquella persona “que viu fora de la seva pàtria per causa voluntària o forçada”. I és clar que de vegades es tracta d’alguna cosa entre voluntària i forçada, però si podem parlar de polític exiliat com a persona dedicada a la política que s’exilia o d’exiliat polític com a persona que s’exilia per causa de la seva activitat política, podem parlar també de manera equivalent d’artista exiliat o d’exiliat artístic.

En el moment que jo vaig marxar del meu país, encara no havia entès del tot que marxava perquè no tenia espai, ni possibilitats, ni recursos, ni eines que possibilitessin el desenvolupament de l’activitat artística que desitjava, un terreny fèrtil on sembrar aquesta llavor: un instrument, un cos, la música contemporània i la recerca del so. Vaig marxar per formar-me, sense saber què vindria després. Ara tinc més clar que mai que efectivament existeixen maneres de donar suport i finançar i fer valer tota activitat artística que tingui un valor real i genuí, fins i tot la menys comuna i més trencadora, que hi ha maneres de començar fins i tot quan encara “no ets ningú” per a la indústria cultural.

Ja de petita he sentit totes les veus possibles per intentar desencoratjar-me d’aquesta activitat. “Nena, això de la música com a afició molt bé, però d’alguna cosa hauràs de menjar”. “Fes el favor d’estudiar una carrera [referint-se a una carrera científica i “productiva”], i espavila a fer-ho ràpid, que si no serà massa tard”, “fracassaràs, mira tots aquests músics morts de gana”. 

Diem que això és exagerat, que molts no ja pensem així. Però hi ha tant de subjacent en tot això! Som un país endarrerit ja no parlant en termes d’economia, sinó de mentalitat. Un_a que es dediqui plenament a l’activitat que més l’apassiona, que s’entrega a fer tot el possible per fer una feina de qualitat, social i culturalment rellevant, serà un_a bon_a professional. I per tant farà un bon servei al seu entorn, i serà apreciat humanament i econòmicament. Però massa sovint ja estem desencoratjats i perduts abans d’arribar a aquest punt. Si enlloc de dedicar-nos a allò que clarament ens correspon, per personalitat, per passió i per professió, ens posem a fer una feina que l’entorn ens diu que hem de fer, i la fem per tant amb desgana, llavors trobar una baix nivell de professionalitat arreu no és gens d’estranyar. Per desgràcia hi ha massa gent en el lloc de treball equivocat, fet que 1) bloqueja el desenvolupament professional de les persones i 2) disminueix òbviament el rendiment al lloc de treball i no és d’estranyar que també l’economia. 

Tot perquè ens han fet creure que havíem d’escollir entre fer allò que ens crida o tenir diners per viure decentment.

I després vénen aquells que diuen: però bé, si l’activitat artística no pot fer prou caixa per pagar als seus professionals, és que no és sostenible pel sistema. Potser encara cal fer la comparació amb les altres activitats que com l’art i la cultura són no només rellevants sinó imprescindibles pel sistema social en què vivim: i les escoles? I els hospitals? Qui s’atreviria a dir que una escola on els pares no paguin tot cost educatiu no és sostenible? Qui de nosaltres gosaria dir: “si no és rendible que la tanquin, aquesta escola”, o “si els diners que hi ha són 500 euros, que es reparteixin els professors aquest pressupost”? Qui de nosaltres posaria la nostra educació o la dels nostres en mans d’uns professionals que no estan en condicions humanes d’exercir la seva feina amb dignitat? Qui de nosaltres vol ser atès per un metge que porta vint o trenta hores seguides treballant o ha atès a vuitanta persones una darrere l’altra? I per què, doncs, entreguem la nostra humanitat, o més ben dit, les despulles que en queden, a un entorn erm on no hi ha ni música ni silenci, tan sols xerrameca absurda; on no hi ha ni color, ni textura ni tan sols un quadre en blanc i negre, només un gris sense matissos, on no hi ha ni dansa ni quietud, sinó tan sols frenetisme deshumanitzat? 

Com a músic en l’àmbit de la música contemporània, he sentit tantes coses allà d’on vinc com: “què és això tan estrany que fas? Per què sona tan lleig?” “Això és horrible, prefereixo escoltar Beethoven” (per cert, un sol exemple aleatori, algú recorda com de contemporània fou la 9a Simfonia quan fou escrita? Memòria històrica? Què ha estat la música durant segles, si no contemporània, fins que arribem a la modernitat, i només volem sentir per 100a vegada peces escrites segles enrere per persones de gènere exclusivament masculí, o bé pop?). “Jo d’això no en sé, per tant no és per a mi”. Afortunadament, i oh sorpresa, resulta que la mentalitat contrària també existeix. Existeixen persones que frisen per descobrir alguna cosa nova, que s’apassionen per aquestes “coses estranyes”, que es deixen sorprendre per l’encant de la raresa, que no tenen por de preguntar i preguntar-se, que són conscients de què podem decidir com pensem, i de què com més oberta és la nostra ment i més perspectives hem conegut i explorat, més podem decidir. Que saben que, en moments tan confosos i crítics com és aquest 2020, on a més de crisi sanitària també hem vist desaparèixer cares i transformar-se en pantalles, lluitar contra la deshumanització és més important i urgent que mai.

Otorguem, com a humans i com a societat, la importància a l’escena artística que li correspon. Friso pel dia en què, davant d’una obra que no entenem comencem a deixar de sentir “què és aquesta porqueria”, “no entenc per què es destinen diners a coses que no serveixen per res” i comencem a despertar la curiositat, a fer-nos preguntes, a deixar-nos bocabadar-nos davant d’una obra desconeguda, a assumir que no ho sabem tot, i també a entendre i assimilar que tot allò que no ens ressona pot tenir sentit per algú altre.  

I com a qüestió política, la gestió econòmica governamental ha de ser-hi sense dubte per a tot allò que és socialment i sistèmicament rellevant, i no hi ha dubte que l’art i la cultura hi pertanyen – i que evidentment aquesta no es pot ni de bon tros limitar a una orquestra que toca la mateixa música des de fa 300 anys, sinó que ha d’incloure tot el teixit i l’entramat interdisciplinar-artístic, intercultural, intergeneracional, representant d’una manera molt més digna l’art d’avui. Promoguem allò que realment és important; retornem a la música, la dansa, les belles arts, la literatura, la fotografia, el teatre i sobretot a la interacció entre elles el seu lloc genuí: el de reconnectar-nos amb la nostra humanitat. 

Tinc curiositat per saber si mai sentiré que a Catalunya hi tinc un lloc com a artista.