Voldria escriure unes paraules sobre el recital de graduació que faré el proper dimarts 13 de Juny a la Sala de Cambra del Conservatori del Liceu. Es tracta d’un programa de música russa constituït per dues grans obres que ens porten del romanticisme al segle XX: les variacions sobre un tema rococó de Tchaikovsky i el primer concert per a cello, op. 107, de Shostakovich.

En les Variacions trobem una composició plena d’elegància, de gràcia, del cantabile més romàntic i, sobretot, d’humor; amb un ús de l’articulació tan característic que ens fa recordar el ballet. De les dues versions que existeixen d’aquesta obra escoltarem la segona. Les diferències entre ambdues les trobem principalment en l’estructura: és com si es tractés de dues construccions possibles de les mateixes peces d’un puzzle, amb retocs i canvis menors, és clar. Tot acabant la segona variació, quan els oboès agafen el tema, cada versió ens porta a una de les dues variacions lentes diferents, i és que efectivament sembla que en aquest punt l’una i l’altra es puguin permutar. La versió original continua amb les variacions que per nosaltres seran les dues últimes, per seguir amb l’andante grazioso central i l’allegro moderato fins arribar novament a aquell punt on les variacions lentes permutaven per fer sentir l’andante sostenuto en do major i una nova variació que se suprimeix a la segona versió. Totes dues acaben amb una coda final gairebé idèntica.

El primer concert per a cello de Shostakovich no només es troba entre els més coneguts per aquest instrument, sinó que destaca entre l’obra de Shostakovich pel motiu característic amb què comença, aquesta signatura musical de Shostakovich, amb què segella també el quartet de corda número 8. Aquest motiu el sentirem aparèixer de manera recurrent en tot el concert (encara que no al segon moviment, sí que tornarà a sortir al tercer i al quart), donant així a la peça una estructura cíclica.

Una obra plena de força, que comença amb un allegretto de tempo estricte, amb ritme de maquinària, o potser de militars anant a la guerra, o potser és una persecució, o potser ho és una mica tot… Amb el segon moviment sembla que tot s’aturi i el lloc es torna llunyà i nostàlgic. El so es va apropant fent-se més i més intens fins arribar al punt àlgid; després torna a marxar deixant l’oient en un paisatge gèlid d’harmònics artificials que dialoguen amb el so de la celesta. El tercer moviment comença com un record del segon, on la respiració s’ha tornat més pausada, i el temps passa d’una manera més dilatada. Però, llavors, aquesta respiració es va accelerant fins que ens porta, a través del motiu inicial, al gran esclat final que és el darrer moviment, on, en forma de ritme insistent i energia, es torna en certa manera al principi. Se li poden associar a aquest concert moltes imatges, buscar-li comparacions i símils, però realment no cal: la mateixa obra ja diu tot el que cal dir.

Espero ser capaç de recrear ni que sigui una petita part de la grandesa monumental que té aquesta música, i us convido a què la gaudim plegats. Espero veure-us allà!!