En aquest petit capítol voldria reprendre una de les qüestions que vaig tocar en el meu últim treball, sobre el pensament estètic de Stravinsky, i és la contradicció que es dóna entre llibertat i necessitat en la creació artística. Un tema difícil de tractar aquí amb un grapat de paràgrafs, amb un munt de fils penjant que he tallat sense més explicacions; no obstant, em venia de gust dedicar-li un apartat en aquest espai. La meva inquietud sobre la qüestió de la llibertat musical es remunta a temps enrere, i és que m’he trobat amb grans contradiccions en idees generalitzades com “l’art ha de ser lliure”, o el recurrent “ha de sonar lliure” a les classes d’interpretació, que sovint ha donat lloc a moltes confusions. Què vol dir, compondre amb llibertat o tocar amb llibertat?

Comencem pensant sobre el fenonem de la creació musical. Podem dir, seguint la idea de Stravinsky, que compondre és posar en ordre una sèrie d’elements (sons, ritmes, intervals…) regint-se per un mètode, equilibri i càlcul, com l’ofici d’un artesà que segueix un mètode i un ordre per treure un resultat. Però, aquí, l’ordre no es tracta d’una imposició exterior arbitrària, sinó del resultat aconseguit quan tots els elements assoleixen la seva funció. Aquest ordre, que fa possible l’obra artística, es construeix gràcies a la imposició d’unes restriccions: és a dir, acotar uns elements concrets des dels quals partir, com la mètrica o les notes de l’escala.

Podria semblar que supeditar-se a unes retriccions contradigui la llibertat que se suposa imprescindible en l’acte creador. Però la resistència que ofereixen les limitacions no és un impediment sinó, pel contrari, un punt de recolzament i un impuls a la creació lliure. Per comprovar-ho n’hi ha prou amb agafar un pentagrama en blanc i provar d’escriure alguna cosa. La tasca provoca vertigen si partim d’un full en blanc, però esdevé molt més definida ja d’entrada si sabem que volem escriure una fuga en re major o que es tracta de posar música de mètrica ternària a un text donat. Barallar-nos amb aquestes limitacions és el que ens permet treballar, crear i construir des de la pròpia llibertat. Així ho expressa el compositor rus:

“Cuanto más vigilado se halla el arte, más limitado y trabajado, más libre es. […]

Que me den lo finito, lo definido, la materia que puede servir a mi operación […]. Ella se me da dentro de sus limitaciones. Yo a mi vez le impongo las mías. Henos entonces en el reino de la necesidad. Y con todo, ¿quién de nosotros no ha oído hablar del arte sino como de un reino de la libertad? Esta especie de herejía está uniformemente extendida porque se piensa que el arte cae fuera de la común actividad. Y en arte, como en todas las cosas, no se edifica si no es sobre un cimiento resistente: lo que se opone al apoyo se opone también al movimiento […]

Y diré más: mi libertad será tanto más grande y profunda cuanto más estrechamente limite mi campo de actuación y me imponga más obstáculos. Lo que me libra de una traba me quita una fuerza. Cuanto más se obliga uno, mejor se libera de las cadenas que traban al espíritu.” (Igor Stravinsky, Poética Musical, Barcelona, Acantilado, 2006, pàg.66)

Efectivament, doncs, aquestes restriccions a les quals ens agafem necessàriament són el que fa possible la llibertat creadora. Això ens acosta a dilucidar què és realment la llibertat, doncs el que està clar és que llibertat no significa poder fer qualsevol cosa. Si fos una elecció arbitrària entre diverses opcions, no seria més que una prolongació de la causalitat de la naturalesa a la psique humana. Crec que la visió de Jeanne Hersch a Tiempo y Música és encertada per aclarir-nos-ho: “La mayoría de las veces [la libertad] no se contenta con optar entre dos términos: inventa, crea con su propia sustancia la modalidad ética de lo que realizará […] Esta libertad está muy cerca de la que la música crea, o recibe” (Jeanne Hersch, Tiempo y música, Barcelona, Acantilado, 2013, pàg. 27).

De manera que es tracta d’una manifestació de l’activitat humana conscient i no d’una causalitat de la naturalesa. No només no és poder fer qualsevol cosa, sinó que a més, en sentit estricte, és obeir a les restriccions, a les lleis creades per la mateixa música (no unes lleis externes creades prèviament a l’obra, en absolut, sinó creades juntament amb l’obra). D’aquesta manera, en última instància, la llibertat coincideix amb la necessitat.

Fins aquí hem vist el concepte de llibertat en la composició musical. Traslladat a l’àmbit de la interpretació, trobo que l’hem de prendre exactament de la mateixa manera. Fer un ritardando massa exagerat no és interpretar-lo lliurement, és fer-ne una caricatura. Fer que una obra soni lliure, sense lligaments, vol dir fer les dinàmiques, les articulacions o els ritardandi en la mesura justa que l’escriptura musical ho demana. Ni més, ni menys. O, com deia Pau Casals: “Toda la fantasía que quieran, ¡pero con orden!” (Casals y el arte de la interpretación, David Blum. Madrid, Idea Música, 2000, pàg. 81).